Los versos

Quince versos me mandaron escribir,
sobre amor, tristeza i pena.
Pero solo trece me quedan decir
y la primera estrofa está llena.

El amor ensenóme que la vida es triste
y necessitas a alguien hacerla feliz.
Esa pizca de amor en mi vida pusiste,
Y estaba... no, era feliz.

Te hablé del dolor que siente mi alma,
se desgarra y huye para ir contigo.
Muriendo de dolor, sin alma en la cama,
Ahora estaré para siempre contigo.

He aquí mi triste fantasma,
te protege, te consuela, te alegra.
Pero el cuerpo inerte en la cama,
Tu amor de menos echa.

Se acabó este pobre poema,
Sobre amor, tristeza i pena.
Me salieron los versos del alma,
la ultima estrofa está llena.

La Pérdua

Estic corrent darrere teu,
estic pensant nomès en tu.
Tu corres un perill molt greu.
Tu, tu, tu, tu.

Tu tens el meu cor latent.
Estic corrent el meu cor a cent.
A cent, cent vint, cent trenta, cent quaranta.
Estic corrent, ja sóc a la setena planta.

Tres plantes per davant, però tu ja ets a dalt.
I sento crits "No pugis que em tiro"
Per fi a dalt, però tu no hi ets, has fet el salt.
El meu cor a zero.

Anatoliy Lutaev

La trobada fatal

Algú estossega molt fort en la nit,

soc jo, esgotat, feble, ferit.

Un forat de la bala travessa el pit,

com un regal per la mort oferit.

En el llit veig la vida passar pel davant,

i la Mort m'agafà per la má a l'instant.

Em crema el lloc on m'està aguantant,

però la Mort insensible està volant.

Surto del túnel acompayat per la Mort.

Encara no se on em porta la sort.

Però se que la Mort es molt punctual,

Així que suposo que és el final.

Anatoliy Lutaev

Pot Ser

Pot ser estic perdut.
Pot ser ja no m’anhelen.
Pot ser la bogeria m’ha endut.
Pot ser ja no em volen.

Pot ser que tot ha canviat,
pot ser que res, jo no ho se.
Pot ser que del bolet estic tocat,
pot ser que si, jo no ho se.

Pot ser jo vaig errat del tot,
pot ser només m’ho imagino.
Pot ser soc bo, jo crec que pot.
Pot ser que sempre jo somio.

Anatoliy Lutaev

Tu

Tu ets un sol en la negror de ma vida.
Tu ets la pluja del meu desert.
Tu ets el foc en la nit massa freda.
Tu ja no hi ets quan estic jo despert.

A cops de vent en la finestra,
somio la bellesa irreal.
A cops de vent en la finestra,
no puc pensar en res més ideal.

Surto enmig de tempesta hostil,
per veure el rostre pàl·lid desitjat.
I m'apareixes en la forma més vil,
com un llamp del negre cel arrancat.

Amb la tempesta te n'has anat.
El negre cel en clar es torna.
I sol, al llit jo torno, somiat.
Per veure't un altre cop en somnis.

Anatoliy Lutaev

Costa Brava

Acariciado por el aliento del mar zalamero,

Admiro de las rocas plenitud,

Que cortan mar y en espuma convirtiéndola,

En estas costas hacen guardia con aptitud.

Donde hay luz del sol y sombra de los pinos,

Por la eternidad, divinos.

Que guardan silenciosos-

De las aldeas pescadoras vidas.

Admiro a la gente y sus almas.

Del corazón las encegueces llamas,

Y de caracteres distintas gammas.

Anatoliy Lutaev

No et fa res!

Quan tu no vols allò que tens,

tu no ho aprecies gens.

Però, quan ho perds, llavors entens,

que sens allò ja no pots més.

En desvetllar molt tard, lamentes,

lamentes el que abans no has notat.

Per molt que millorar intentes

És massa tard i tot ha canviat.

Cuida-ho, no et fa res!
I no lamentis perdre temps
Llavors, però no perdràs més
Alló que vols, alló que tens.

Anatoliy Lutaev